qu_ha_de_tenir_en_compte_un_mestre_sobre_el_saber.pdf | |
File Size: | 344 kb |
File Type: |
emili o de L'educació
Jean-jacques rousseau
L'educació s'ha de fer des del primer moment a partir dels tres grans mestres: la natura, els homes i les coses. <<El desenvolupament intern de les nostres facultats i dels nostres òrgans és l'educació que ens ve de la natura: l'ús que se'ns ensenya a fer d'aquest desenvolupament és l'educació que ens ve dels homes; i l'adquisició de la nostra pròpia experiència sobre els objectes que ens afecten és l'educació que ens ve de les coses>>. Cal que el deixeble unifiqui en el seu viure les aportacions d'aquests tres mestres: només així és possible una veritable educació.
EL PUNT INICIAL
"PROPOSEU EL QUE ÉS FACTIBLE, NO PAREN DE REPETIR-ME . ÉS COM SI EM DIGUESSIN: PROPOSEU DE FER EL QUE ES FA; O, SI MÉS NO, PROPOSEU ALGUN BÉ QUE ES PUGUI AVENIR AMB EL MAL EXISTENT."
Són molts els que actualment parlen de les mancances i errors de l'educació. però ningú està capacitat per a actuar. M'explico. Llegint una entrevista d'El Punt Avui a Sebastián Barajas, on parla d'un model educatiu trencador, em fa recordar el que durant les classes del màster vam anomenar la posició de partida. (tothom vol treure la pols a l'educació però ningú vol fer una neteja a fons). En Sebastián posa en dubte un model educatiu on escoltar i fer exàmens és la base per a l'ensenyament: "Els sistema educatiu està equivocat des de la base." Vet-ho aquí on apareix el mètode Story Centered Curriculum (SCC), és a dir, aprendre a través de la pràctica, semblant al concepte de Life Long Learning.
Diversitat d'opinions sobre un model, que cada cop es posa més en pràctica gràcies a les Flipped-Classrooms, o les classes invertides, on a la classes es resolen problemes de la vida real; i que contradiuen el model actual, on a casa fan els deures que els expliquen a classe. Com diu Sebastián:
“Escoltar és una tècnica inútil pel que fa a l'aprenentatge”, prenent l'escolta com a un model educatiu, no com a una pràctica de respecte.
És doncs, el moment idoni per a remoure l'educació. Com deia El Capità Enciam: "els petits canvis, són poderosos! "
Diversitat d'opinions sobre un model, que cada cop es posa més en pràctica gràcies a les Flipped-Classrooms, o les classes invertides, on a la classes es resolen problemes de la vida real; i que contradiuen el model actual, on a casa fan els deures que els expliquen a classe. Com diu Sebastián:
“Escoltar és una tècnica inútil pel que fa a l'aprenentatge”, prenent l'escolta com a un model educatiu, no com a una pràctica de respecte.
És doncs, el moment idoni per a remoure l'educació. Com deia El Capità Enciam: "els petits canvis, són poderosos! "
AULES? LLIBRES?
"ELS PARALLAMPS HAN D'ESTAR CONNECTATS A TERRA . FINS I TOT LES IDEES MÉS ABSTRACTES I ESPECULATIVES HAN D'ESTAR ANCORADES A LA REALITAT, EN LA SUBSTÀNCIA DE LES COSES."
Sempre m'ha agradat la frase: "Un vaixell està molt segur a port, però la seva essència és estar a alta mar", i crec que és totalment aplicable al model educatiu actual. És més, quan les infants surten de port, de les aules, es troben perduts en un mar desbocat d'informació desordenada. Ara gràcies a Internet, aquest mar de perdició és major, i estem exposats a infoxicar-nos, a rebre un excés d'informació. Aquest excés no es l'entenc de forma negativa, ja que entenc l'educació com un tsunami, on la palla pesa igual que el grà; per tant, em de saber integrar Internet i la gran plasticitat de la realitat fora de les aules a les aules. Però com podem complaure aquesta paradoxa?
És hora de que canviem ja les avorrides i estandarditzades classes creades a l'Edat Mitjana organitzades per castes, i heretades fins aleshores. El paper de l'escola no es limita a transmetre informació. També són importants la formació del caràcter, l'aprenentatge d'habilitats socials i el fet d'ensenyar a discernir entre un coneixement fiable i un de fraudulent o simplement enganyós. Disposem recursos, espais i dinàmiques que fomentin les qualitats vitals a "les aules". Reinventem el concepte d'aula, fent que fomenti més la participació i l'activació dels infants i dels mestres. Adaptem les pràctiques escolars i donem-los un caire socio-educatiu, convertint l'escola en un lloc d'aprenentatge social recíproc.
Deixem de posar-nos limitacions i caure en la redundància. Qui vol aconseguir alguna cosa aconseguirà un mitjà, qui no, una excusa. Actuem amb empatia, pensem en el benefici comú i procurem que cada vivència sigui quelcom beneficiós per al desenvolupament de qui la visqui. Reinventem "les aules".
És hora de que canviem ja les avorrides i estandarditzades classes creades a l'Edat Mitjana organitzades per castes, i heretades fins aleshores. El paper de l'escola no es limita a transmetre informació. També són importants la formació del caràcter, l'aprenentatge d'habilitats socials i el fet d'ensenyar a discernir entre un coneixement fiable i un de fraudulent o simplement enganyós. Disposem recursos, espais i dinàmiques que fomentin les qualitats vitals a "les aules". Reinventem el concepte d'aula, fent que fomenti més la participació i l'activació dels infants i dels mestres. Adaptem les pràctiques escolars i donem-los un caire socio-educatiu, convertint l'escola en un lloc d'aprenentatge social recíproc.
Deixem de posar-nos limitacions i caure en la redundància. Qui vol aconseguir alguna cosa aconseguirà un mitjà, qui no, una excusa. Actuem amb empatia, pensem en el benefici comú i procurem que cada vivència sigui quelcom beneficiós per al desenvolupament de qui la visqui. Reinventem "les aules".
La guineu i el raïm
Faula d'Isop
Hi havia una guineu molt afamada, i en veure penjant d’una parra uns deliciosos raïms, va voler atrapar-los amb la boca.
Però en no poder agafar-los, es va allunyar dient-se:
- Ni m’agraden! Estan tan verds!
Vet aquí la dita que fa: “Quan la guineu no les pot haver, diu que són verdes.”
Però en no poder agafar-los, es va allunyar dient-se:
- Ni m’agraden! Estan tan verds!
Vet aquí la dita que fa: “Quan la guineu no les pot haver, diu que són verdes.”
Crear per créixer
- Per què m'haig de molestar en picar el gel sempre que vull refredar l'ampolla?
- Mai tinc carregat el mòbil, i el necessito com l'aire que respiro!
Podrien ser les frases que van motivar als inventors d'aquests aparells a construir solucions per als seus problemes.
Llorenç Guilera diu: "Dia a dia, els humans amb la nostra capacitat d'observar, analitzar i prendre decisions aportem noves solucions als problemes existents o, encara millor; evitem que sorgeixin els problemes anticipant-nos a la seva formació. Sens dubte, el procés creatiu, entès com la capacitat de modificar la realitat aportant les solucions òptimes als problemes concrets, és una capacitat humana que es desenvolupa en un entorn de màxima complexitat i que exigeix tractar paral·lelament aspectes ambientals, econòmics, socials, productius, antropològics, de sostenibilitat, etc."
Podem dotar als infants de recursos per a créixer en aquest procés creatiu?
Jo dic: Quants més estímuls, més vivències i més experiències donem als infants, més decisions els farem prendre, de més autonomia els dotarem, i més errors els veurem corregir.
- Mai tinc carregat el mòbil, i el necessito com l'aire que respiro!
Podrien ser les frases que van motivar als inventors d'aquests aparells a construir solucions per als seus problemes.
Llorenç Guilera diu: "Dia a dia, els humans amb la nostra capacitat d'observar, analitzar i prendre decisions aportem noves solucions als problemes existents o, encara millor; evitem que sorgeixin els problemes anticipant-nos a la seva formació. Sens dubte, el procés creatiu, entès com la capacitat de modificar la realitat aportant les solucions òptimes als problemes concrets, és una capacitat humana que es desenvolupa en un entorn de màxima complexitat i que exigeix tractar paral·lelament aspectes ambientals, econòmics, socials, productius, antropològics, de sostenibilitat, etc."
Podem dotar als infants de recursos per a créixer en aquest procés creatiu?
Jo dic: Quants més estímuls, més vivències i més experiències donem als infants, més decisions els farem prendre, de més autonomia els dotarem, i més errors els veurem corregir.
educació 3.0
Petit vídeo/reflexió sobre el nou paradigma educatiu i la posició de l'educació.
Infància i joc
"Val més portar l'infant a l'objecte que l'objecte a l'infant."
La famosa frase: cul que veig, cul que vull; ha de poder ser aplicable per fomentar la creativitat i potenciar la ment de l'infant. Cal però, no obeir a l'infant en les seves necessitats, és a dir, cal fer-li veure des de petit, que el plor no és la eina per aconseguir l'objecte desitjat per a experimentar, per a jugar.
A més, en aquesta nova era de Gamificació, qualsevol excusa ha de servir per a jugar. Ja ho feia Mary Poppins a l'hora d'endreçar l'habitació; o Tom Hanks a la pel·lícula Big mentre provava les joguines de l'empresa. "L'antiga separació entre treball i oci s'està difuminant. Avui no vivim en compartiments, separant l'esforç i la llibertat, el plaer i el negoci, l'alegria i la productivitat" diuen Imma Marín i Esther Hierro. "Som les persones les que juguem, el <<joc>> no està en els jocs o en les joguines, sinó en nosaltres mateixos: jugar és, per tant, una actitud", afegeixen.
Karl Groos defensa que el joc té una utilitat funcional i juga un paper en el desenvolupament de l'individu." El joc no seria pas funcional en relació amb el nen que juga avui, sinó de l'adult de demà."
Cal doncs, que a partir d'ara, quan un nen ens demani jugar, no li portem l'objecte desitjat, sinó que el convidem a enriquir-se d'experiències funcionals, tenint present que el joc per descobriment i per iniciativa també és enriquidor, com la resta d'experiències autònomes de l'infant,. François Fénelon conclouria dient:"<<La curiositat dels infants és una inclinació de la natura que va com al davant de la instrucció>>, que les preguntes perpètues dels infants <<són obertures que la natura ens ofereix per a facilitar la instrucció>>.
I si m'equivoco... torno a començar
Ser creatiu; trobar nous enfocaments; trobar solucions noves; enriquir en anàlisis; trobar nous usos per coses existents; modificar i millorar la forma de fer les coses; inventar un nou producte o servei... Ken Robinson defineix creativitat com "el procés de tenir idees originals que tenen valor." Partint de que el valor és quelcom subjectiu, ¿perquè som tan resistents a crear, a innovar?
Es diu que els records funcionen per associació, i possiblement, la resposta a la pregunta anterior sigui que tendim a estancar el procés creatiu quan els infants més ho desitgen, i això queda gravat al record, que ens fa fer-nos enrrere per por al rebuig de la idea.
Hem de potenciar el joc, acció lliure, gratuïta, actitud existencial en els infants (sobretot en els infants) per a un procés funcional dedicat exclusivament a l'infant.
La infantesa és la primera experiència de l'home, i aquesta, segons Claparède, és la que tan sols pot crear aprenentatge. "L'escola només tindrà sentit i eficàcia si esdevé lloc de joc, reprenent així el significat grec del terme. Però no pas per a significar una escola basada en el plaer que en resulta, de jugar, sinó en els desitjos i necessitats a què els jocs donen resposta."
Mantenir la ment activa (resoldre problemes, memoritzar, recordar, aprendre quelcom nou, llegir, conversar, . . . ) i augmentar la capacitat cognitiva (fer exercici físic aeròbic, meditar per induir un major flux sanguini i/o jugar a videojocs, on es treballa la capacitat visual i la resolució de problemes) són alguns dels consells que aporto per a RE-DESPERTAR LA CREATIVITAT, així com molts d'altres que servirien també com a reforç emocional i personal.
Claparède, diria que ens aprofitem de la curiositat, "excel·lent mitjà que la Natura ha proporcionat per dissipar la ignorància amb què els infants vénen al món." Ja no ens hem de confirmar amb accedir a la informació. Hem d'aprendre a actuar amb aquesta informació per a poder prendre les decisions més adequades per a cada ocasió. O al que vulgarment en diem, ERRAR,, EXPERIMENTAR o CREAR.
Es diu que els records funcionen per associació, i possiblement, la resposta a la pregunta anterior sigui que tendim a estancar el procés creatiu quan els infants més ho desitgen, i això queda gravat al record, que ens fa fer-nos enrrere per por al rebuig de la idea.
Hem de potenciar el joc, acció lliure, gratuïta, actitud existencial en els infants (sobretot en els infants) per a un procés funcional dedicat exclusivament a l'infant.
La infantesa és la primera experiència de l'home, i aquesta, segons Claparède, és la que tan sols pot crear aprenentatge. "L'escola només tindrà sentit i eficàcia si esdevé lloc de joc, reprenent així el significat grec del terme. Però no pas per a significar una escola basada en el plaer que en resulta, de jugar, sinó en els desitjos i necessitats a què els jocs donen resposta."
Mantenir la ment activa (resoldre problemes, memoritzar, recordar, aprendre quelcom nou, llegir, conversar, . . . ) i augmentar la capacitat cognitiva (fer exercici físic aeròbic, meditar per induir un major flux sanguini i/o jugar a videojocs, on es treballa la capacitat visual i la resolució de problemes) són alguns dels consells que aporto per a RE-DESPERTAR LA CREATIVITAT, així com molts d'altres que servirien també com a reforç emocional i personal.
Claparède, diria que ens aprofitem de la curiositat, "excel·lent mitjà que la Natura ha proporcionat per dissipar la ignorància amb què els infants vénen al món." Ja no ens hem de confirmar amb accedir a la informació. Hem d'aprendre a actuar amb aquesta informació per a poder prendre les decisions més adequades per a cada ocasió. O al que vulgarment en diem, ERRAR,, EXPERIMENTAR o CREAR.
re-mitificant a plató
En el mite de la caverna, Plató relata l'existència d'uns homes captius des del naixement a l'interior d'una fosca caverna. Són presoners lligats de cames i coll, de manera que es veuen obligats a mirar sempre endavant sense poder mai girar el cap.
Plató, per boca de Sòcrates, ens diu que imaginem un camí elevat i llarg entre els presoners i el foc, on s'hi ha construït un mur per on passen uns homes que porten tota mena de figures que els sobrepassen, aquests homes a vegades enraonen i a vegades callen. Els captius no poden veure res més que les ombres de les figures projectades pel foc a la paret de la caverna, i mancats d'una altra educació es pensen que les ombres que veuen són els objectes reals, la mateixa realitat. Però Plató ens convida a imaginar que un d'aquests captius comença a relacionar els sons amb les figures i comença a veure que es pot treure les cadenes i que pot caminar i sortir, amb molt d'esforç, de la caverna. Un cop hauria sortit, la llum del sol l'enlluernaria i hauria de buscar les ombres i les coses reflectides a l'aigua; més endavant s'acostumaria a mirar els objectes mateixos i a la fi descobriria la realitat i el què les coses són i podria contemplar-les amb tot el seu esplendor. Però, el mite no acaba aquí, sinó que Sòcrates fa entrar de nou al presoner a l'interior de la caverna perquè té l'obligació moral de explicar-ho als altres presos i alhora convèncer-los que viuen en l'engany i en la falsedat. Però la gent presonera, alienada des de la infància el prenen per boig i se'n riuen, ja que des de la cova, un refugi dels perills de fora, i des de les pantalles del seus dispositius, poden veure tot allò de fora de mil maneres, sense necessitat d'arriscar-se a que si algú intentés deslligar-los i fer-los pujar per l'abrupta caverna, el matarien. Les cases i les escoles s'estan convertint en coves, on la realitat exterior s'està convertint en el nou mite . . .
Plató, per boca de Sòcrates, ens diu que imaginem un camí elevat i llarg entre els presoners i el foc, on s'hi ha construït un mur per on passen uns homes que porten tota mena de figures que els sobrepassen, aquests homes a vegades enraonen i a vegades callen. Els captius no poden veure res més que les ombres de les figures projectades pel foc a la paret de la caverna, i mancats d'una altra educació es pensen que les ombres que veuen són els objectes reals, la mateixa realitat. Però Plató ens convida a imaginar que un d'aquests captius comença a relacionar els sons amb les figures i comença a veure que es pot treure les cadenes i que pot caminar i sortir, amb molt d'esforç, de la caverna. Un cop hauria sortit, la llum del sol l'enlluernaria i hauria de buscar les ombres i les coses reflectides a l'aigua; més endavant s'acostumaria a mirar els objectes mateixos i a la fi descobriria la realitat i el què les coses són i podria contemplar-les amb tot el seu esplendor. Però, el mite no acaba aquí, sinó que Sòcrates fa entrar de nou al presoner a l'interior de la caverna perquè té l'obligació moral de explicar-ho als altres presos i alhora convèncer-los que viuen en l'engany i en la falsedat. Però la gent presonera, alienada des de la infància el prenen per boig i se'n riuen, ja que des de la cova, un refugi dels perills de fora, i des de les pantalles del seus dispositius, poden veure tot allò de fora de mil maneres, sense necessitat d'arriscar-se a que si algú intentés deslligar-los i fer-los pujar per l'abrupta caverna, el matarien. Les cases i les escoles s'estan convertint en coves, on la realitat exterior s'està convertint en el nou mite . . .
Ensenyar per a aprendre;
i viceversa
Un alumne està estudiant per a l'examen d'art. Estils dels diversos autors, èpoques d'expansió, característiques de cada estil . . .
L'endemà a l'examen es troba amb aquesta pregunta:
-Com dibuixaria Miró la Gioconda?
L'estudiant es queda petrificat, i pensa: tantes hores estudiant dades per després no saber expressar com dibuixa cada autor.
Si l'aprenentatge no fos quantitatiu, el resultat d'un estudiant seria més o menys el de la imatge.
Re-editem les programacions; re-enfoquem els currículums i siguem sincers amb nosaltres mateixos; mirem la funcionalitat dels aprenentatges i el seu ús real; . . .
L'endemà a l'examen es troba amb aquesta pregunta:
-Com dibuixaria Miró la Gioconda?
L'estudiant es queda petrificat, i pensa: tantes hores estudiant dades per després no saber expressar com dibuixa cada autor.
Si l'aprenentatge no fos quantitatiu, el resultat d'un estudiant seria més o menys el de la imatge.
Re-editem les programacions; re-enfoquem els currículums i siguem sincers amb nosaltres mateixos; mirem la funcionalitat dels aprenentatges i el seu ús real; . . .
YOnkis cerebrals
"Si no es compren la utilitat d'allò inútil, la inutilitat d'allò útil,
no es compren l'art."
Eugène Ionesco
A la dopamina se la coneix com el neurotransmisor relacionat amb les adiccions. La majoria de les seves funcions es desenvolupen en el cervell, manejant activitats importants com el comportament, la cognició, l'activitat motora, les motivacions, la son, l'humor, aspectes de l'atenció i l'aprenentatge., ajudant-nos en l'obtenció d'una memòria més eficaç. controlant si una informació es conserva durant 10 o 12 hores en el cervell i desapareix, o si perdura per més temps.
Per tant, des de l'educació, hem de saber subministrar dosis de dopamina als infants.
A més, segons un article publicat recentment en PLoS ONE, les persones molt creatives tenen menys denstitat de receptors D2 de dopamina al tàlem, una zona del cervell encarregada de filtrar els estímuls que arriben a l'escorça cerebral. Això impedeix que es filtrin alguns senyals i augmenta el fluxe d'informació cap al cervell, el que permitria establir connexion entre conceptes que a altres se'ls escapen.
Donem importància a les motivacions dels infants, els estímuls i els feedbacks que els oferim; tinguem en compte els avenços de la neurociència per a re-educar l'educació. Investiguem i EXPERIMENTEM.
Com diu una cançó: "sólo se salta una valla si se intenta alguna vez, y al caer si me hago daño de mis golpes aprenderé, cicatrices que recuerdan la aventura del crecer."
Creem situacions que generin dosis de dopamina pel cervell, assegurant un desenvolupament físico-cognitiu òptim per als infants, essent també l'error part d'aquest estímul.
Es cita a Aristòtil dient: "som el que fem repetidament. L'excel·lència llavors, no és una acció, sinó un hàbit."
no es compren l'art."
Eugène Ionesco
A la dopamina se la coneix com el neurotransmisor relacionat amb les adiccions. La majoria de les seves funcions es desenvolupen en el cervell, manejant activitats importants com el comportament, la cognició, l'activitat motora, les motivacions, la son, l'humor, aspectes de l'atenció i l'aprenentatge., ajudant-nos en l'obtenció d'una memòria més eficaç. controlant si una informació es conserva durant 10 o 12 hores en el cervell i desapareix, o si perdura per més temps.
Per tant, des de l'educació, hem de saber subministrar dosis de dopamina als infants.
A més, segons un article publicat recentment en PLoS ONE, les persones molt creatives tenen menys denstitat de receptors D2 de dopamina al tàlem, una zona del cervell encarregada de filtrar els estímuls que arriben a l'escorça cerebral. Això impedeix que es filtrin alguns senyals i augmenta el fluxe d'informació cap al cervell, el que permitria establir connexion entre conceptes que a altres se'ls escapen.
Donem importància a les motivacions dels infants, els estímuls i els feedbacks que els oferim; tinguem en compte els avenços de la neurociència per a re-educar l'educació. Investiguem i EXPERIMENTEM.
Com diu una cançó: "sólo se salta una valla si se intenta alguna vez, y al caer si me hago daño de mis golpes aprenderé, cicatrices que recuerdan la aventura del crecer."
Creem situacions que generin dosis de dopamina pel cervell, assegurant un desenvolupament físico-cognitiu òptim per als infants, essent també l'error part d'aquest estímul.
Es cita a Aristòtil dient: "som el que fem repetidament. L'excel·lència llavors, no és una acció, sinó un hàbit."
si la societat fos MÉS social...
Estem acostumats a veure gent demanant limosna al metro: ja siguin cantants, venedors d'encenedors, músics o pares desesperats en busca d'alguna ajuda altruista. El nostre pensar filantròpic ens hauria d'enviar un senyal d'humanitat en aquell instant, un pensament de pertineça social. En El Contracte social, Rousseau
estableix que una bona organització social rau sobre un pacte garantint la igualtat
i la llibertat
entre els ciutadans. Aquest pacte es fa entre tots els participants, és a dir
el conjunt dels ciutadans. En el pacte social, cadascun renuncia a
la seva llibertat natural per guanyar una llibertat civil.
I es que, si de tots els encarits bitllets de transport públic, un tant per cent es destinés a fins socials, la meva esperança de mantenir l'acció social en l'ésser humà es refermaria.
Si cada un dels milers d'usuaris d'aquest servei públic donés a aquests desfavorits ni que fós 1 cèntim, de ben segur que podrien mantenir-se.
Aquesta és una de les moltes idees que podríem tenir SI LA SOCIETAT FOS MÉS SOCIAL .
Aquests pensaments són els que hem d'anar instaurant en els nostres infants, ja que la societat està caient per una rampa extremadament inclinada, i les diferències socials cada cop són més grans. No cal pensar només en un exemple econòmic, tot i que lamentablement la societat cada cop és més econòmica també. Com molt bé reflexionen els indis: "Quan l'últim arbre sigui talat, l'últim riu enverinat, i l'últim peix pescat; només llavors l'home descobrirà que el diner no es menja". Cal trobar una forma d'associació que defensi i empari amb tota la força comuna la persona i béns de cada associat, de manera que, unint-se cadascú a tots, no obeeixi, tanmateix, més que a si mateix i romangui tan lliure com abans. Són els detalls, les intencions, les emocions, les que fan d'aquesta societat una societat . . .
Si cada un dels milers d'usuaris d'aquest servei públic donés a aquests desfavorits ni que fós 1 cèntim, de ben segur que podrien mantenir-se.
Aquesta és una de les moltes idees que podríem tenir SI LA SOCIETAT FOS MÉS SOCIAL .
Aquests pensaments són els que hem d'anar instaurant en els nostres infants, ja que la societat està caient per una rampa extremadament inclinada, i les diferències socials cada cop són més grans. No cal pensar només en un exemple econòmic, tot i que lamentablement la societat cada cop és més econòmica també. Com molt bé reflexionen els indis: "Quan l'últim arbre sigui talat, l'últim riu enverinat, i l'últim peix pescat; només llavors l'home descobrirà que el diner no es menja". Cal trobar una forma d'associació que defensi i empari amb tota la força comuna la persona i béns de cada associat, de manera que, unint-se cadascú a tots, no obeeixi, tanmateix, més que a si mateix i romangui tan lliure com abans. Són els detalls, les intencions, les emocions, les que fan d'aquesta societat una societat . . .
conclusions del primer any
Poc més del que ja hagi dit anteriorment servirà per tancar un any que durarà més del que el seu sentit explica. Insomni, reflexions, descobertes, noves metodologies i costums . . . He sofert un canvi en la meva forma de pensar i veure les coses, i és un procés que no puc passar per alt. El·laborant el manifest per aquest final d'any (el qual adjunto tot seguit) me'n adono que ja no sóc aquell estudiant desinteressat que passava proves en contra de la seva voluntat.
Poc més em queda que adonar-me de que m'he convertit en un revolucionari, en un crític, i el que crec més important, i com diria en Jordi Riera, en un jo saturat reflexiu.
No va gaire amb mi la melancolia, així que poc més em puc allargar en aquest súmum d'idees i reflexions que tímidament he anat compartint per les meves pàgines, les meves experiències i les meves situacions quotidianes.
Un nou jo espera re-convertir-se de nou en el segon any . . .
“Be the change you want to see in the world” – Ghandi
Poc més em queda que adonar-me de que m'he convertit en un revolucionari, en un crític, i el que crec més important, i com diria en Jordi Riera, en un jo saturat reflexiu.
No va gaire amb mi la melancolia, així que poc més em puc allargar en aquest súmum d'idees i reflexions que tímidament he anat compartint per les meves pàgines, les meves experiències i les meves situacions quotidianes.
Un nou jo espera re-convertir-se de nou en el segon any . . .
“Be the change you want to see in the world” – Ghandi
LA IMPORTÀNCIA DEL RAONAMENT
" Un altre problema amb la gent que no sap examinar-se ella mateixa és que tot sovint es deixa influir massa fàcilment." - Nussbaum, M.C. - Sense ànim de lucre
La indecisió està composta de certa submissió a l'autoritat i a la pressió de l'entorn, un problema, com podem veure, comú a totes les societats humanes. Hem de ser capaços de canviar l'enfocament que se'ns està imposant, i fer créixer individus amb un pensament crític i sense neguit ni por de les opinions o accions de la resta.
La falta de respecte i/o credibilitat cap a l'altre és un costum que es va perdent cada cop més, ja que es creu poc en la feina dels altres. Cada cop veiem més falta de confiança degut a que tothom vol la vida a mida, sense creure en els actes dels altres.
La societat s'està subdividint en grups individuals altruistes.
Necessitem ciutadans que ajudin als altres a pensar, sentir i equivocar-se, ja que tot el que se'ls està ensenyant és a baixar-se els pantalons davant qualsevol autoritat, i a obeir a una màquina. Milad Doueihi adverteix: "Abans ens concebíem com éssers aïllats i com a espècie només igual a si mateixa. Avui estem convergint amb la intel·ligència artificial i cada cop ens costa més distingir la nostra ment de la seva pròtesi ."
No estic en contra de la influència de l'entorn, bàsic per a conviure en societat; tan sols demano un filtre i més autocrítica per a les autoritats. "Tots som molt ignorants. El que passa és que no tots ignorem les mateixes coses" afirmà Einstein.
La indecisió està composta de certa submissió a l'autoritat i a la pressió de l'entorn, un problema, com podem veure, comú a totes les societats humanes. Hem de ser capaços de canviar l'enfocament que se'ns està imposant, i fer créixer individus amb un pensament crític i sense neguit ni por de les opinions o accions de la resta.
La falta de respecte i/o credibilitat cap a l'altre és un costum que es va perdent cada cop més, ja que es creu poc en la feina dels altres. Cada cop veiem més falta de confiança degut a que tothom vol la vida a mida, sense creure en els actes dels altres.
La societat s'està subdividint en grups individuals altruistes.
Necessitem ciutadans que ajudin als altres a pensar, sentir i equivocar-se, ja que tot el que se'ls està ensenyant és a baixar-se els pantalons davant qualsevol autoritat, i a obeir a una màquina. Milad Doueihi adverteix: "Abans ens concebíem com éssers aïllats i com a espècie només igual a si mateixa. Avui estem convergint amb la intel·ligència artificial i cada cop ens costa més distingir la nostra ment de la seva pròtesi ."
No estic en contra de la influència de l'entorn, bàsic per a conviure en societat; tan sols demano un filtre i més autocrítica per a les autoritats. "Tots som molt ignorants. El que passa és que no tots ignorem les mateixes coses" afirmà Einstein.
BIG BAND society
Una Big Band és una agrupació musical pròpia de la música de jazz, caracteritzada per la improvisació dels solistes durant una "peça musical".
Ahir reflexionàvem amb en Jordi sobre les xarxes interdisciplinàries, i va sorgir la metàfora de que una bona xarxa col·laborativa és com una gran BIG BAND.
En una Big Band, els musics es veuen guiats per un temo, una fita comú: seguir aquest tempo tenint en compte les normes del jazz. Durant l'actuació, els solistes improvisen sense sortir-se del compàs, deixant lliure la seva imaginació, i la resta, confien en que seguirà l'objectiu comú.
Un EQUIP EN XARXA hauria de ser com aquesta Big Band; hauria de tenir la capacitat i confiança perquè qualsevol membre improvises de forma creativa sobre l'assoliment de l'objectiu comú.
Però, ja ho avisà Zygmunt Bauman: "en una societat moderna líquida, on les condicions d'actuació dels seus membres canvien abans de que les formes d'actuar es consolidin en uns hàbits i en una rutina determinades", cal fer una reforma personal important.
Cal fer una tabula rasa, i tenir un moment de crisis per a preguntar-se sobre si mateix. Joseph Gevaert ja mira de fer aquesta cerca personal a través de l'antropologia filosòfica: " En aquest moment de pèrdua d'identitat, d'incertesa i desconcert sobre l'ésser humà, que es manifesta emblemàticament en la proclamació de la mort de l'home, la reflexió filosòfica, crítica i sistemàtica sobre l'ésser i el significat de l'home, es converteix en una de les tasques més urgents del nostre temps." Si féssim una simbiosi de conceptes de K.J. Gergen i D.A. Shön, hauríem d'encaminar-nos a ser JO SATURATS REFLEXIUS que sondegin els oposames del món on l'individu no sempre és el que sembla, i les veritats radiquen en el context i la cultura d'aquell moment, tot cercant el que J.J. Rousseau anomenà CONTRACTE SOCIAL, és a dir, "trobar una forma d'associació que defensi i empari amb tota la força comuna la persona i béns de cada associat, de manera que, unint-se cadascú a tots, no obeeixi, tanmateix, més que a si mateix i romangui tan lliure com abans.", o el que he anomenat al principi com a Big Band. Per a poder unir, però, primer cal cercar les parts.
Ahir reflexionàvem amb en Jordi sobre les xarxes interdisciplinàries, i va sorgir la metàfora de que una bona xarxa col·laborativa és com una gran BIG BAND.
En una Big Band, els musics es veuen guiats per un temo, una fita comú: seguir aquest tempo tenint en compte les normes del jazz. Durant l'actuació, els solistes improvisen sense sortir-se del compàs, deixant lliure la seva imaginació, i la resta, confien en que seguirà l'objectiu comú.
Un EQUIP EN XARXA hauria de ser com aquesta Big Band; hauria de tenir la capacitat i confiança perquè qualsevol membre improvises de forma creativa sobre l'assoliment de l'objectiu comú.
Però, ja ho avisà Zygmunt Bauman: "en una societat moderna líquida, on les condicions d'actuació dels seus membres canvien abans de que les formes d'actuar es consolidin en uns hàbits i en una rutina determinades", cal fer una reforma personal important.
Cal fer una tabula rasa, i tenir un moment de crisis per a preguntar-se sobre si mateix. Joseph Gevaert ja mira de fer aquesta cerca personal a través de l'antropologia filosòfica: " En aquest moment de pèrdua d'identitat, d'incertesa i desconcert sobre l'ésser humà, que es manifesta emblemàticament en la proclamació de la mort de l'home, la reflexió filosòfica, crítica i sistemàtica sobre l'ésser i el significat de l'home, es converteix en una de les tasques més urgents del nostre temps." Si féssim una simbiosi de conceptes de K.J. Gergen i D.A. Shön, hauríem d'encaminar-nos a ser JO SATURATS REFLEXIUS que sondegin els oposames del món on l'individu no sempre és el que sembla, i les veritats radiquen en el context i la cultura d'aquell moment, tot cercant el que J.J. Rousseau anomenà CONTRACTE SOCIAL, és a dir, "trobar una forma d'associació que defensi i empari amb tota la força comuna la persona i béns de cada associat, de manera que, unint-se cadascú a tots, no obeeixi, tanmateix, més que a si mateix i romangui tan lliure com abans.", o el que he anomenat al principi com a Big Band. Per a poder unir, però, primer cal cercar les parts.